Garraf 2009

A la hora convinguda ens vam trobar al nostre panyol, ara convertit en club, on ens guardaven les provisions que devien portar-se entre la flota al Port de Garraf. En un acord èxplicit entre tots els presents , sense paraules, van rellevar al Stradivarius de la càrrega de la carn: el be, les botifarres i les negres, atribuint-li qualsevol altre càrrega. A les darreres regates s’havia mostrat con el més ràpid i volíem assegurar-nos que tothom pogués gaudir d’un tros de carn arribés a l’hora que hi arribés.

Érem els següents: Wichite, Boa Bora, Amadeus, Oti, Camelot, Jaume I, Bromera, Stradivarius, Isola d’Elba i el Gaviero. Finalment no es va poder afegir el White Magic, circumstància que varem lamentar tots.

Una vegada distribuïda amb justícia la intendència, van dirigir-nos a les embarcacions. Per la radio- canal 77- ja escoltàvem els que havien salpar del Port del Fòrum. El dia era gris, molt gris, amb la mar moguda sense saber quina direcció agafar. El vent, més que suficient, ens havia de permetre, però, navegar amb rumb al Port de Garraf allunyant-nos de la costa fins posar rumb a ponent directe al destí. Passat el morro, el mar es va apaivagar vençut per la tossudesa de la flota i ja a prop de les costes de Garraf, els vents varen comença a bufar fort, com si volguéssim que arribessin aviat.

L’arribada de la flota a un port sempre es una alegria, una disbauxa, però si quelcom distingeix el Club de Mar, és que aquestes arribades, sens dubte alegres, ho són en silenci, que es la millor ajuda que es pot precisar a l‘atansar el vaixell al pantalà.

Les embarcacions varen anar arribant una a una i ocuparen el seu llocs al moll de Ponent. El Gaviero, com sempre, acostumat a arribar l’últim li toca el pitjor o el millor lloc, i aquest mai no és indiferent. El Isola d’Elba i el Amadeus, neguitosos davant del que prometia ser una gran festa, s’havien avançat el dia anterior i ja hi eren al Nàutic de Garraf arrecerats.

Les tripulacions, una vegada a terra, es van mantenir relaxades a l’espera que arribés l’hora de posar a prova el foc i la gana. A l’hora en punt, en aquestes ocasions la puntualitat és suïssa, les tripulacions varem anant apareixen amb bosses de plàstic en les mans; la carn de be, les botifarres, les negres. el pa, el vi, i el barril de cervesa que va se tot un esdeveniment, que irremediablement, va durar poc, molt poc.

A les barbacoes, que aquest any havien estat reformades amb uns coberts que les feien encara més acollidores, en Manel i en Jou entre altres, es van posar ràpidament mans a l’obra. Les brases, gandules inicialment, es van resistir, però l’instrumental d’home cepat que treu foc per la boca – l‘alcohol de cremar i la manxa d’inflar el chinchorro – van doblegar la seva resistència.

Si sempre s’ha dit que “de la mar el mero y de la tierra el carnero”, aquest darrer havia vingut per la mar per igualar-se al mero: les brases ho confirmarien. No en sabria explicar si va ser per la sal presa al mar durant la travessia, per les brases que finalment cremaven amb fúria o, el més probable, per les mans de cuiner d’en Manel i en Jou que en tot moment van estar mimant les graelles, però recordarem sempre la tendresa del be, la picantor de les botifarres i l’espectacularitat de les negres: en consideració als que no varen poder acompanyar-nos no ho descriurem amb més detall,

Jo no sé si va ser la mar o el vi el que va portar més alegria a la trobada, però estàvem, sens dubte, embriagats d’alguna de les dues coses o de les dos alhora. Per afegir encara mes festa, ja al final, als postres , varem celebrar l’onomàstica d’en Toni, patró del Wichite, amb una fabulosa rebosteria casolana de xocolata; quaranta cinc anys!; un marrec!

Després va venir el cremat, per acabar la nit o per començar-la de nou: sembla que un cop recollit el que havia quedat, es va continuar la festa a les embarcacions.

El dia següent ens van trobar uns quants a la terrassa del club esmorzant tots amb el mateixos ulls de la ressaca de la matinada. Allà, on érem, es podia comprovar la força del Llevant i la corrent de l’Oest, totes dues aliades per què no abandonéssim el club que tan bé ens havia acollit. Les embarcacions, però, van anar salpant fins que quedaren tan sols alguns vaixells seduïts encara per la quietud del poble de Garraf.

per Josep Colomer (Gaviero)